No és estrany que l’home no pari de voler saber, perquè l’objecte final
a conèixer és infinit. Des que tenim notícia d’un ésser pensant damunt la terra
el progrés en el coneixement no s’ha aturat mai. Quan pensem conèixer força bé
– no del tot, per cert- el nostre habitacle de la terra, ens arrisquem a voler
indagar l’univers: viatges a la lluna, telescopis potentíssims, vehicles no
tripulats, estació espacial, satèl·lits artificials al voltant de la terra i de
Mart. ¿Per què, tot això? ¿No serà que
la vocació de l’ésser humà és la d’assolir algun grau de coneixement sense
límits que té per objecte, amb l’ajut d’una saviesa que ens transcendeix, Algú infinit i absolut?
La ciència humana no
ha creat mai res, pel fet no en té capacitat i que ja tot està creat. La
ciència es limita estrictament a descobrir el que hi ha i les lleis que ho
governen. Per exemple: l’electricitat i l’àtom sempre han existit, així com les
lleis que els governen. Tota la tasca de la ciència ha consistit en descobrir
aquelles realitats i aplicar-les als usos convenients. La biologia serà capaç
de transformar algunes condicions de vida. Podrà treure una vida d’una altra
vida, però mai no podrà crear de bell nou una vida de la matèria morta. L’home
és usufructuari del que hi ha, i prou.
Però la vocació a
conèixer més persisteix. És l’anhel, sovint
inconscient, de conèixer la naturalesa de l’Absolut, la naturalesa de
Déu. La revelació escrita ens ajuda a saber quelcom en aquest sentit: ens parla
de Déu u (una sola naturalesa) en tres persones; on el Pensament, la Paraula i
l’Amor d’un sol Subjecte Absolut tenen personalitat pròpia. Ho sabem per la revelació i ho creiem per
la fe, però, tal com llegim a l’Evangeli de Sant Joan: <<Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de
veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera>>.
Imprimir artículo
No hay comentarios:
Publicar un comentario